IEI 75 anys / Manuel Lladonosa, Marc Macià
Lladonosa i Vall-llebrera, ManuelLleida : IEI : Diputació de Lleida, 2018
200 p.
Bibliografia i fonts.
Al complir-se setanta-cinc anys de la fundació de l'Institut d'Estudis Ilerdencs val la pena fer un cop d'ull cap al passat i valorar acuradament la vida d'una de les institucions culturals més influents, més ben dotades pressupostàriament, i més polèmiques, de les comarques lleidatanes: aquella que ara es coneix com a Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Va ser l'IEI en els seus orígens un instrument per a la descatalanització de la província de Lleida. A partir de la teoria defensada pel leridanista Eduardo Aunós, Lleida no era ni catalana ni aragonesa, sinó leridana i això li donava un caràcter singular amb el qual es va voler jugar al secessionisme lingüístic i a la desafecció del sentiment nacional. Però això va durar els primers anys, els més abrandats, de l'Institut, i al cap d'uns anys ja s'havia convertit en un més dels molts instituts de recerca (antropològica, arqueològica, literària, històrica) que depenien de les diputacions provincials arreu de l'Espanya franquista. I de la postfranquista. Dins d'aquella institució van poder desenvolupar la seva feina professionals rellevants en tots els àmbits de les ciències, les arts i les humanitats; es van fer exposicions de gran relleu com les dedicades a Leandre Cristòfol i la biblioteca de la institució era una de les més reeixides i completes de la ciutat. És ben cert que l'Institut seguia essent governat per les velles patums franquistes i que els seus estatuts garantien fins i tot la protecció de la Verge i contemplaven la puresa del dogma catòlic, però ja no podia restar al marge dels canvis que es produïen al seu voltant i donava pas, cada cop més, a la presència de persones menys afectes al règim, tot i que els canvis culturals que es produïen a les comarques lleidatanes res tenien a veure amb aquella anquilosada institució. Va ser el president Ramon Vilalta qui va afrontar la reforma de l'Institut i durant un breu període va ser la cultura de qualitat el leitmotiv del funcionament d'una institució cultural que al llarg dels anys ha passat a formar part del mecanisme de control que els partits utilitzen per assegurar-se una política clientelar al conjunt de la província. La metàfora d'aquest relleu en el poder de l'IEI és el canvi d'ús del despatx més gran de la casa, que històricament sempre havia estat del director. (Diari del Segre).
